Ja ho veus, Marc, tiet, amic, germà, et volia felicitar pel teu sant i m’has deixat amb un pam de nas, això no es fa, home, ara a veure què faig quan em giri a la dreta damunt l’escenari i no et vegi allí, amb aquella rialla plena de dents, sempre impecable, tan presumit, amb aquella planta que les tornava boges, no hi ha dret, qui m’entendrà quan vulgui que el disc soni a deu grups diferents al mateix temps, qui m’enganyarà i em dirà que he cantat com mai, amb qui compartirà la gomina el Falin als vestidors, amb qui parlarà Joan quan tingui mal d’amors, eh?, ja l’has fet ben grossa, "punyetero", deixant-nos aquest sac ple de records, de concerts, de sopars com déu mana, de complicitats, de bromes, sobretot de bromes, amb aquella conya que et gastaves, de set anys de carretera, vaja que es diu aviat, com tu sempre ens deies, i d’aquest últim any, tan malparit, tan cruel, aquest any de lluita constant, donant la cara, amb aquell orgull, aquesta voluntat tan teva, fins al final, a pesar de tot, regalant-nos aquest disc que ja em diràs com el vas fer, tiet, perquè els metges encara no ho entenen, serà que no sabien que la música per tu era la única manera d’entendre la vida, serà que no sabien quan ens estimaves, però no pateixis Marc, tiet, amic, germà, nosaltres sí, nosaltres ho sabrem sempre.
Lluís Gavaldà i Roig

Com anar al cel i tornar.