Tinc tantes ganes d'escriure!
Temps, què té el temps que et treu o et dóna les ganes.. Temps, relacionat amb la distància, la distància d'una vintena de kilòmetres que ens separen des de fa un parell d'anys. El temps, tants kilòmetres per unes hores, uns minuts i uns segons, tants somriures convertits en llàgrimes per una unitat que ni tan sols existeix..
Aquell tren, aquell tren màgic que em teletransporta en mig segon a on ets tu, no com aquell tren brut i descuidat que m'espera a l'estació de Sants, màgic barri de Sants.
I sí, aquesta via es la que he de seguir per arribar a casa teva, on m'esperes vergonyós amb els teus ulls de colorins, amb aquells foradets a les galtes rojes al veure'm i amb el teu cabell típicament embullat.

Aquesta és la meva manera de somriure, escrivint metàfores que ni jo mateixa entenc, d'aquelles que m'agraden tant perquè tothom les entén a la seva manera, i això, és el millor de tot.
La meva ment és una màquina de pensar que va més ràpid que jo, i m'emprenya! Fabrica colors transparents que jo no puc veure i es riu de mi i de la meva innocència. Però jo em rebel·lo i li dic que sóc molt més que ella, que la meva realitat és millor que tots els seus somnis. I ja no sap que contestar-me.