“Estimada Jan, l’altre dia vaig recordar aquell passeig de la nit d’aquell estiu tan màgic. Recordo la lluna desapareguda entre els núvols, o potser és que era nova, qui sap! Tu ho sabràs millor... oi? Recordo la teva pell blanca tacada de pigues petitones i trapelles que mai es deixaven contar! Recordo aquella mà, asseguts al banc de la plaça més petita del poble, sentint com l’aigua de la font rajava sense aturar-se ni un moment. I recordo aquella trobada dels nostres llavis, aquell moment on vam deixar que una efervescència ens travessés el cos de dalt fins als peus i acabés al cor fent-lo bategar com mai. Saps? Jo encara t’estimo”